En una nova reunió dels amics i amigues del club de lectura, ens vam emplaçar per comentar què ens havia semblat la darrera proposta del Club: El Procés, de Franz Kafka.

I com no podia ser de cap altra manera, com un petit homenatge a l’escriptor txec, la jornada va començar amb situacions ben surrealistes. Entre integrants que havien oblidat el dia de la reunió, d’altres que no l’havien llegit i d’altres que no havien organitzat la sala, els supervivents a la convocatòria vam fer gala de capacitat d’improvisació, per acabar aconseguint una estona ben agradable.

Asseguts a un banc de pícnic enmig el pati de l’escola, vam xerrar sota la nit de Barcelona, fosca per ser nit, i no per l’eclipsi que aquest cop, no ens va caure a sobre.

Coincidència en creure que, contra pronòstic, l’estil d’escriptura és planer i de fàcil lectura, sense floritures literàries. D’agrair, perquè la complexitat en la historia, i sobretot en les situacions que es descriuen ja donen de si.

Alguns capítols han costat més de pair, com el de La Catedral, on es complica l’argument i perd la velocitat general de la historia. Calia anar amb compte, el risc de perdre el fil i naufragar en la lectura era present.

Òbviament, el nostre advocat particular, en Jordi, comenta que és un llibre de referència a la carrera de Dret. Es poden analitzar les situacions, raonaments i explicacions que es donen des de la vessant jurídica, i opinar si serien o no vàlides en el nostre sistema judicial actual. Aquí es pregunta si en Kafka tenia formació legal, però creiem que no. Per tant, doble mèrit per escriure de forma tant realista sobre aquest camp.

Trobem que a la història s’amaguen molts referents al propi autor. Des del nom (K. Per Kafka), les diverses referències a relacions amoroses (Kafka va tenir una vida amorosa prou intensa), el pes de la burocràcia (Kafka va treballar en una companyia d’assegurances d’accidents laborals) i fins i tot la figura de l’oncle (el pare de Kafka, creiem va representar una presència llunyana però sempre molt present en ell, com es pot comprovar en l llibre Cartes al pare).

La Cristina ens comenta que Franz va coincidir en ple moviment del surrealisme, pel que la seva obra hi està ben identificada. També amb pinzellades freudianes. Deu ni do quins referents…

Per altra banda, sent sincers, també es comenta que potser les situacions que s’hi descriuen no són tan absurdes o inverosímils, i que bé es podrien donar als nostres dies, envoltats de burocràcia i processos telemàtics.

També comentem que abans de morir, Kafka va demanar al seu millor amic, Max Brod, que eliminés tots els seus escrits. Brod, editor, no va complir la seva promesa i els va anar publicant, com demostra que unes dècades després, hi hagin reunions de pares i mares per comentar els seus llibre. Petit debat sobre si preval les voluntats de l’autor o el sentit de no deixar perdre obres (d’art) que tenim el plaer de gaudir….

Es comenta que en general és un llibre amb molt contingut filosòfic, que s’ha de llegir amb dedicació per poder pair tots els missatges que ens introdueix amb el pas de les pàgines.