Júlio Cortázar (minibiografia)
(Ixelles, Brussel·les, 26 d’agost de 1914 – París, 12 de febrer de 1984) fou un novel·lista, narrador i traductor argentí.
Quan tenia quatre anys, se’n va anar a Buenos Aires amb la seva família i, després de completar els seus estudis a la Universitat de Buenos Aires, va ser professor a la Universitat de Cuyo. El 1951, es va exiliar a França per a fugir del règim de Perón, on va treballar per a la UNESCO com a traductor. Més tard es va interessar per la política antifeixista de l’Amèrica Llatina, declarant-se a favor de la revolució cubana i el moviment sandinista, passant a definir-se ell mateix com a llatinoamericà. Es va casar tres vegades i es va nacionalitzar francès. Va morir després de cures mèdiques que van incloure una transfusió de sang. La causa de la seva mort no és clara; la seva amiga, periodista, escriptora i traductora Cristina Peri Rossi va explicar que es va tractar de sida quan ningú parlava encara d’aquesta malaltia.[1] Patia acromegàlia. Està enterrat al Cementiri de Montparnasse de París.
El llibre
Rayuela no ha estat un llibre fàcil, aquesta ha estat en general la conclusió a la qual hem arribat. En general hem comentat que era un llibre per llegir amb temps, ja que té moltes referències externes i alguns capítols molt filosòfics que ens costava seguir.
El llibre narra la vida d’Horacio Oliveira i els seus diàlegs amb amics i amants, barrejats amb documents presumptament reals com articles de diari per matisar el context en què es mou el personatge i la seva visió de la condició humana, basada en l’oposició entre ordre o convenció i caos lliure i en el sentiment de solitud. L’argument, però, queda totalment supeditat a la trama i a la interactivitat amb el lector. Es detecten influències del surrealisme per l’ús del monòleg interior lliure[1] i el tractament de la realitat. La influència de l’obra es pot detectar en La vie, mode d’emploi de Georges Perec o en la contemporània literatura hipertextual, que trenca amb la linealitat narrativa clàssica.
La trobada
Assistents a la trobada: Aïda, Jordi T, Ingrid, Cristina V, Laia, Gabriel, Sònia i Marta M.
Rayuela no ha estat un llibre fàcil, aquesta ha estat en general la conclusió a la que hem arribat. En general hem comentat que era un llibre per llegir amb temps ja que té moltes referències externes i alguns capítols molt filosòfics que ens costava seguir.
La majoria dels membres del club no l’ha pogut acabar a temps, i encara que la majoria van començar a llegir-lo en mode “lector activo“, després d’uns quants capítols, van decidir canviar per llegir a mode “lector-hembra“. Alguns intentaran acabar-lo i d’altres el deixen aparcat fins a tenir una temporada més llarga i tranquil·la per llegir: la jubilació?
Aquest llibre el vaig proposar perquè l’havia llegit quan tenia 25 anys, i tenia el record que em va encantar. En rellegir-lo ara, que en tinc 48, m’ha tornat a agradar, però he de reconèixer que quan estava llegint els primers capítols, se’m feia molt pesat i difícil. Després d’uns quants capítols el vaig tornar a gaudir encara que moltes parts (les més filosòfiques) les he llegit en diagonal.
Degut a que no havien llegit molt del llibre, no vam comentar gaire cosa sobre els personatges ni profunditzar en la història. Jo em vaig quedar amb les ganes de comentar el final del llibre. Haurem d’esperar a que l’acabin per rependre el tema.
París i el Jazz
